EL TRAUMA I EL SISTEMA NERVIÓS

Converses amb el Dr. Stephen W. Porges PhD

(Un extracte del llibre: Guía de bolsillo de la teoría polivagal)

Dra. Buczynski: Sóc la doctora Ruth Buczynski, psicòloga oficial de l’estat de Connecticut i presidenta del National Institute per la Clinical Application of Behavioral Medicine (NICABM, Institut Nacional d’Aplicació Clínica de la Medicina Conductual).

El nostre convidat és el doctor Stephen Porges. Crec que el treball de Stephen transformarà la nostra manera d’entendre el trauma i altres trastorns. Quan algú pateix un trauma, què passa exactament a l’interior?

Dr. Porges: Un gran problema a l’hora de comprendre les respostes neurofisiològiques al trauma és que aquest s’ha conceptualitzat com un trastorn relacionat amb l’estrès. En situar el trauma en aquesta categoria, importants característiques específiques del trauma es perden en el debat sobre les causes, els mecanismes i els tractaments. El problema rau en la confusió de creure que el sistema nerviós humà respon al perill i al risc de mort amb una reacció d’estrès comú que s’associa al sistema nerviós simpàtic ia l’eix HHA (hipotalàmic-hipofissari-adrenal). Terapeutes i científics han donat per fet que el sistema nerviós humà té un únic sistema de defensa o estrès, relacionat amb el maneig dels comportaments de «lluita/fugida». La teoria polivagal subratlla que el perill i el risc de mort donen lloc a diferents perfils de resposta defensiva. D’acord amb la teoria, les reaccions davant del perill estan associades a les nocions acceptades de resposta a l’estrès expressades en increments de l’activitat autònoma al sistema nerviós simpàtic i les glàndules suprarenals. Tot i això, la teoria polivagal també identifica un segon sistema defensiu relacionat amb el risc de mort, que es caracteritza per la presència d’una via ancestral del sistema nerviós parasimpàtic que inhibeix profundament la funció autònoma.

Tots sabem dels efectes negatius de la “clàssica” resposta a l’estrès, que interfereix amb les funcions favorables a la salut del sistema nerviós. En alterar la regulació dels sistemes autònom, immune i endocrí, l’estrès genera vulnerabilitat a les malalties mentals i físiques. Aquest sistema defensiu es descriu a totes les obres acadèmiques de psicologia, i és essencial en tot debat sobre els vincles entre la salut i les experiències psicològiques. És un model descrit en subdisciplines com la neuroendocrinologia, la neuroimmunologia, la psicofisiologia i la medicina psicosomàtica. No obstant això, en aquests debats no es descriu un segon sistema defensiu, les característiques del qual no giren al voltant de la mobilització, com passa amb les reaccions de lluita/fugida, sinó al voltant de la immobilització, el bloqueig conductual i la dissociació. Davant indicis de perill, els comportaments de lluita/fugida són funcionalment adaptatius, però no ho són tant quan no és possible escapar-se o defensar-se físicament.

A diferència de les reaccions de lluita/fugida, la resposta davant del risc de mort activa un segon sistema defensiu, expressat mitjançant la immobilització i la dissociació.Quan el cos s’immobilitza per defensar-se, s’endinsa en un estat fisiològic singular que és potencialment letal. Aquesta resposta s’observa sovint en petits mamífers, com el ratolí comú en caçar-lo un gat. Quan un ratolí està atrapat entre les goles d’un gat, sembla mort, però no ho està. Aquesta reacció adaptativa del ratolí s’anomena tanatosi o fingir la mort. Tanmateix, no es tracta d’una resposta conscient ni voluntària. És una reacció biològica adaptativa a la incapacitat de recórrer a mecanismes de lluita/fugida per defensar-se o escapar-se. Aquesta resposta reflecteix que és semblant a la d’un humà que es desmaia de por.

A les dificultats a l’hora de tractar els pacients de trauma s’hi afegeix la manca de coneixement de tot el ventall de reaccions biològiques adaptatives davant de les amenaces. Malauradament, molts metges lliurats que treballen amb aquests pacients desconeixen el sistema defensiu de la immobilització. La literatura científica suggereix que aquest punt flac és degut a la incompatibilitat d’un sistema defensiu d’immobilització amb les teories dominants sobre l’estrès, l’eix del qual és la contribució de les glàndules suprarenals i el sistema nerviós simpàtic a les estratègies defensives de mobilització.

La teoria polivagal subratlla que el sistema nerviós té més d’una estratègia defensiva, i que la decisió d’utilitzar l’estratègia defensiva activa de lluita/fugida o la del bloqueig i la immobilització no és voluntària. processos mentals conscients que atribuïm a les funcions “executives” que intervenen en la presa de decisions.

En algunes persones, determinades característiques físiques d’un desafiament ambiental suscitaran un comportament de lluita/fugida; d’altres potser es bloquegen completament en resposta a les mateixes característiques físiques.

Per a alguns, els fets traumàtics són mers fets, però els mateixos fets desencadenen respostes potencialment mortals en altres persones. Els seus cossos responen com si fossin a morir, en la línia de la resposta del ratolí entre les goles del gat.