SESSIONS D’ALLIBERAMENT SOMAT EMOCIONAL PRESENCIALS

El cos porta el compte, fins i tot d’allò que creiem que només registra la ment. Els successos traumàtics que ni tan sols podem recordar hi són, al cos, i el seu impacte es manifesta a través de gestos congelats, tics, pors irracionals, poca energia vital, depressió, vergonya, ansietat o angoixa. El cos porta el compte fins d’allò que inconscientment, per evitar-nos un patiment més gran, hem esborrat de la memòria.

Avui sabem que, encara que la depressió pot tenir diferents causes, un percentatge important de casos té l’origen en traumes no resolts. Quan experimentem un succés traumàtic, el cos es reorganitza per assolir un únic objectiu: la supervivència. A partir d’aquell moment, la vida esdevé una jungla, un laberint impossible tan ple de depredadors i perills que tota l’energia es concentra en la tasca de sobreviure. Òbviament, aquest estat gairebé no deixa espai per al plaer, la sorpresa, l’entusiasme o la creativitat. Després de l’episodi traumàtic, l’amígdala cerebral, la funció de la qual és detectar la presència de perills que puguin suposar una amenaça a la vida, tendeix a interpretar molts estímuls externs com a senyals de perill. “Aprèn” a veure amenaces fins al més mínim estímul, i reacciona enviant senyals potents d’alarma que desencadenen l’alliberament de cortisol i adrenalina, la qual cosa accelera els ritmes cardíac i respiratori, i eleva la pressió sanguínia. Mitjançant escàners cerebrals, s’ha observat que, en aquests casos, els lòbuls frontals, encarregats de discernir si el perill és real o imaginari, redueixen la seva activitat al mínim, de manera que el delicat equilibri entre l’amígdala (encarregada de donar la veu d’alarma) i els lòbuls frontals no és encarregat de comprovar.

Per il·lustrar aquest mecanisme, podem recórrer al famós exemple de la corda que sembla una serp. Anem caminant pel bosc i, de cop i volta, veiem una cosa que ens sembla una serp. L’amígdala cerebral envia un senyal d’alarma perquè s’alliberi cortisol i adrenalina amb el propòsit de preparar-nos per enfrontar-nos a la serp o escapar-ne tota pastilla. Els ritmes cardíac i respiratori s’acceleren, la pressió arterial augmenta, però quan prestem una mica més d’atenció, els lòbuls frontals, sempre que estiguin en equilibri, reinterpreten la informació fins a arribar a la conclusió que no és una serp, sinó una corda. Tot seguit, a poc a poc, el cos va recuperant la calma i l’equilibri inicial. Lamentablement, quan els lòbuls frontals queden silenciats, no veiem que és una corda. En aquestes circumstàncies, la susceptible amígdala pot arribar a interpretar fins al comentari més innocent d’un amic, familiar o company de feina com una amenaça. Com que la veu de la raó, la veu dels lòbuls frontals, es manté inactiva, res no impedirà que l’amígdala propagui l’estat de pànic, por, ràbia o ira per tot l’organisme. El que fa l’amígdala és una cosa així com mobilitzar tot un cos de bombers cada vegada que veiem un llumí. Aquest procés es pot repetir diverses vegades al llarg del dia, cosa que acaba esgotant l’energia vital de qui l’experimenta.

On té lloc aquest procés i qui el registra?

Tots, tant els ciutadans corrents com els professionals de la salut i els laboratoris farmacèutics, estem convençuts que els successos traumàtics únicament es processen i registren al cervell. Al capdavall, des de sempre, hem sentit l’expressió “tot és al cap”. Per això, és lògic que tots els esforços per abordar els traumes, i les depressions i altres problemes psíquics amb origen en aquests, se centrin a canviar la bioquímica cerebral mitjançant l’ús de fàrmacs. És innegable que molts d’aquests fàrmacs aconsegueixen disminuir amb èxit la intensitat del patiment davant d’estímuls dolorosos i, en aquest sentit, són una eina valuosa a curt termini. Malauradament, també disminueixen la intensitat de les nostres reaccions a estímuls plaents, fent-nos córrer el risc de caure en un estat d’apatia i anhedonia, per la qual cosa no constitueixen una solució recomanable a llarg termini.Deixem de sentir el que és dolent, però també el que és bo. Aquesta solució podria comparar-se amb tancar la clau de pas de l’aigua de tota una casa, únicament perquè no volem aigua calenta a l’aigüera de la cuina.

El paper del cos

Des de fa temps s’ha observat que el cos també registra el trauma, i d’una manera molt fidedigna. Aquesta és precisament la gran aportació de Bessel Van der Kolk al camp de la psiquiatria. En aquesta obra pionera, l’autor ens parla de com va descobrir quines activitats com el teatre, les tècniques de desensibilització a través del moviment ocular, el ioga i la cada vegada menys present teràpia parlava centrada en l’ús del llenguatge permetia a alguns dels seus pacients recuperar memòries oblidades i, el que és més important, treballar-les d’una manera segura i sense grans catarsis emocionals.En aquestes pàgines, vam descobrir amb sorpresa casos com el d’Annie, una noia que arrossegava un greu trauma després de patir una sèrie de violacions a la seva infància, que a través de la pràctica d’algunes asanes de ioga recupera la memòria d’aquests episodis al mateix temps o que adquireix una visió nova dels seus recursos i fortaleses d’adulta. L’experiència d’aquesta fortalesa permet sortir definitivament d’un passat que veia que estava condemnada a repetir i en què el seu propi cos s’havia convertit en un enemic.

Recentment, vaig llegir en una publicació científica que alguns psiquiatres nord-americans s’estan negant a receptar antidepressius si no hi ha un compromís clar per part del pacient d’assistir a un gimnàs o practicar algun tipus d’activitat corporal amb certa regularitat.Tot i que això suposa un gran avenç, no hi ha dubte que, pel que fa a la salut mental, la nostra societat està hipermedicada. Sabem que els psicofàrmacs, emprats amb prudència, salven vides diàriament. No obstant això, no hem d’oblidar que es recepten molts antidepressius, ansiolítics i, darrerament, antipsicòtics com si es tractessin de solucions permanents quan en molts casos només funcionen com a pegats temporals. Mentrestant, el patiment, la injustícia i el dolor patits segueixen allà, silenciats i amagats al cos en espera de poder sortir a la superfície per poder ser experimentats de nou, encara que amb una visió diferent. Aquesta visió, que ve donada per un reconeixement somàtic de la saviesa, recursos i estratègies que hem anat adquirint amb el pas dels anys, és precisament la que ens ajuda a entendre que ara sí que podem amb el que llavors ens resultava insuportable. Aquesta nova visió que ens mostra l’abast de la nostra fortalesa, i que sorgeix de l’experiència del cos, és la que ens treu del passat i ens resitua en el moment present, ens omple de compassió cap a nosaltres mateixos i, finalment, ens torna a la vida.

Text de Llum Monteagudo